Àngels Benaiges – Joc de paraules
Escollides paraules, com si d'una aventura és tractes, és difícil escollir paraules, de tot el que ens envolta?
El camí de la vida - memòria, passat, present, futur
Paraules a algú
El món de l'Art
Escollides paraules, com si d'una aventura és tractes, és difícil escollir paraules, de tot el que ens envolta?
Em tenia que llevar, tots els dies molt d'hora, per anar a treballar, era una feina molt pesada i lluny de casa. Ens aviem d'endur el menjar per tres o quatre dies, ens quedàvem a dormir a la feina.
Al meu poble Gandesa on vaig néixer havia una font que la anomenàvem la font de dalt... Al seu costat havia una mina on baixava aigua, molta i molt fresca. Es canalitzava per una abeurador on abeuraven. Les mules, machos, roquets, ovelles, jo em quedava bocabadada.
Només trepitjar el terra d'aquella plaça, un flaire oblidat però no desconegut va remoure records llunyans en el temps i l'espai. Immediatament vaig buscar d'on procedia aquella olor, que em va conduir a un forn de pa. Quants anys feia que no sentia aquell aroma que havia impregnat la meua infància, quan anava a comprar pa a ca Clec...
Estimada amiga Àngels: Estic al Pinell de Brai, estic escrivint! Envoltada de gent... Alguns coneguts ens hem apuntat a un grup d'escriptura. No se on m'he posat, abans de baixar he anat tres vegades al...wc. Segur que quan deixi de banda la vergonya i la inseguretat, disfrutaré. Ara procuro gaudir, escoltar al profe i als companys... però estic...
El diumenge passat, vaig anar a dues celebracions. A la primera no volia faltar, i vaig anar amb dues paperetes a la ma per posar dins d'una urna. I vaig anar amb un llaç groc enganxat a la solapa de la camisa.
Cuando pienso en el Arte, en la pintura, pienso en la tormenta. Muchas veces me preguntan por qué pinto demonios, fuego y calaveras. Que por qué no pinto paisajes y cosas bonitas. Si eso hiciera, me convertiría en una mentirosa, en una hipócrita estafadora. Porque dentro de mí no hay puestas de Sol, hay, efectivamente, demonios, fuego y puede...
Dintre de la meva vida, una de les èpoques que recordo en més nostàlgia és la de quan era petita, i sobretot amb dels meus iaios.
A finales de semana tenía que entregar el dosier, luego presentarlo y defenderlo del equipo de dirección de la empresa.
El terra d'aquell camí, no tenia perquè ser igual al d'avui, ple de reguerols que la pluja li ha deixa't. Suposo que demà, ja podrem tornar-lo a trepitjar.
